Sónar 2026: Tres días en el epicentro del futuro
24/06/2026Sónar 2026: Tres días en el epicentro del futuro
24/06/2026
Menys és més: La fórmula del Vida 2026 per continuar sent un festival únic
Amb 32.000 assistents i una 12a edició marcada per la comoditat i el descobriment, el Festival Vida es consolida com un oasi musical a escala humana rodejat de bosc.
Un any més (i calorós), el Festival Vida 2026 va celebrar una nova edició, reunint 32.000 assistents els dies 2, 3 i 4 de juliol, i deixant un molt bon regust pel que fa a l’experiència musical. Ha tornat a demostrar que la seva força no és només el cartell —amb artistes internacionals i nacionals consolidats i talents emergents— sinó la manera de viure’l. És un festival a escala humana, amb públic local i envoltat de bosc. En temps de massificació, sembla un privilegi gaudir de bona música amb comoditat per moure’s o ballar.
En aquesta dotzena edició teníem una idea clara: construir el nostre propi recorregut, prioritzant artistes desconeguts i deixant espai per a la sorpresa. El festival es gaudeix millor sense la pressa de voler-ho veure tot, ni el que es suposa més important.
Dijous 2 de juliol
El festival arrencava amb el concert inaugural a càrrec de El Petit de Cal Eril i la “processó metafísica”. El projecte liderat per Joan Pons, referent de l’indie català, va oferir un inici immersiu i gairebé ritual, amb més de 200 participants. Després, el nostre recorregut ens va portar fins a l’escenari La Cabana, per escoltar a La Tania, artista emergent de l’escena flamenca contemporània. Amb una proposta delicada i emocional, i en un moment vital especial, va oferir un concert carregat de sensibilitat.
No ens vam voler perdre Saint Etienne a l’escenari La Masia, la històrica formació britànica de pop electrònic i dance, i que es troba en el seu moment de comiat, va aportar ofici i elegància amb un repertori que combina dècades de trajectòria i sofisticació sonora. Vam tornar a La Cabana per deixar-nos sacsejar per Osees, una de les bandes més explosives del garage i el rock psicodèlic actual.
La nit va continuar a La Masia amb Barry B, una de les veus emergents del nou pop estatal, que combina actitud urbana amb sensibilitat generacional. I per rematar la jornada, no ens volíem perdre Alcalá Norte, que tornava a demostrar per què és una de les bandes que més enganxa en directe: energia, personalitat i aquella sensació que podríem veure’ls una vegada i una altra sense cansar-nos.
Divendres 3 de juliol
Vam seguir amb el nostre recorregut eclèctic, i la tarda va començar amb Juan Wauters a l’escenari més especial del festival, El Vaixell Mediterràniament. El músic uruguaià, establert a Nova York, és conegut pel seu folk espontani i proper, i així ens ho va demostrar quan se li va trencar una corda, va tenir un intent fallit de reparar-la i la decisió de continuar igualment. Primer a cappella, després amb la guitarra coixa. Lluny de ser un problema, va reforçar l’essència del seu directe.
A l’escenari Estrella Damm, Lia Kali, una de les veus més potents de l’escena actual, barrejant rap, soul i música urbana, va confirmar el bon moment de l’artista barcelonina. En paral·lel, a l’escenari La Cabana, Roserona, la jove cantautora i compositora de Cardedeu, apostava per la proximitat i el detall, amb un directe íntim de pop d’autor, amb influències del jazz i la bossa nova.
El mateix escenari canviava radicalment de registre amb Shame, una de les bandes més representatives del post-punk britànic actual. Energia desbordada, actitud irreverent i un directe sense concessions que contrastava amb la calma anterior. Un dels nostres grans descobriments musicals, que ens va atrapar, i va fer que ens perdéssim part del concert d’un dels grans caps de cartell, Guitarricadelafuente, però que ja teníem vist d’altres vegades.
Vam tornar a l’escenari La Masia, on el trio LA LOM (The Los Angeles League of Musicians) originaris de los Ángeles, es convertia en una de les grans descobertes del dia. La seva proposta instrumental, amb estil vintage i multicultural, influències de soul, funk i ritmes llatins, va destacar per la seva qualitat musical i la precisió tècnica. Una delícia sonora que va fer ballar a tot el públic.
Per acabar la nit, el trio italià Nu Genea va aportar una dosi extra de ritme amb la seva revisió moderna de la disco i el funk mediterrani, mentre que el tancament final va ser amb la banda Mujeres, habituals i veterans de l’escena barcelonina, que van tornar a demostrar l’efectivitat del seu garage rock directe i sense filtres. Tot i ser les 3 del matí, ho van donar tot, i el seu públic també.
Dissabte 4 de juliol
El dissabte arrencava amb una de les sorpreses més destacades i expectants: Aldous Harding a l’escenari Estrella Damm. L’artista neozelandesa, referent del folk experimental, va oferir un directe hipnòtic, amb una posada en escena senzilla però captivadora. Una delícia que requeria d’una atenció silenciosa que no sempre hi era, malgrat els avisos a les pantalles.
Un moment especial del festival es va viure a El Vaixell amb Yerai Cortés. El jove guitarrista flamenc, que es troba en un moment artístic molt exitós (i personalment dolç al costat de la Tània), va aconseguir una cosa poc habitual als concerts dels festivals: un silenci absolut. En un context on sovint costa fer callar el públic, la seva sensibilitat i domini tècnic van generar una escolta atenta i respectuosa.
Després de la màgia flamenca, ens vam dirigir A La Cova, on Modern Woman confirmava el bon moment de l’escena emergent amb una proposta que barreja post-punk, jazz i experimentació. Ens generava curiositat aquesta banda, i no ens va decepcionar. Va ser una descoberta més a la nostra llista musical del Vida. Mentrestant, a l’escenari principal, Amaia una altre de les caps de cartell, tornava a demostrar la seva consolidació al panorama nacional. I amb la seva característica retòrica espontània, va connectar amb un públic ple de seguidors joves i incondicionals. Vam tornar a La Masia, on el duo neozelandès Balú Brigada, un altre descobriment interessant, va oferir un directe d’energia desbordada amb el seu indie rock carregat de “groove”, baixos marcats i pop-electrònica.
La nit (i el Festival) va acabar amb el concert de Maria Arnal, que va oferir una proposta artística elegant, precisa i amb identitat pròpia, amb la presentació del seu disc “Ama”, elevant el to artístic a l’escenari principal Estrella Damm.
El tancament real hauria d’haver estat el gran reclam Fatboy Slim, figura clau de l’electrònica Internacional. Però el seu horari (02:15 h) i les limitacions per a la premsa gràfica, ens van fer prendre una decisió pràctica: després de 3 dies intensos, era moment de retirar-nos abans, i deixar aquest directe per a una altra ocasió.
Tot i que en principi el cartell no ens va semblar massa destacat, vam marxar del Vida 2026 amb una bona sensació musical i d’experiència: és un festival que no obliga a córrer, que combina noms consolidats amb descobertes, i que permet construir una experiència pròpia. I és precisament aquí on recau la seva identitat i singularitat. Esperem una llarga vida al Vida!
Autors de la crònica
Nur Ribas
Desde pequeña y de manera intuitiva, me ha interesado el acto de capturar momentos y conservarlos, para que no desaparezcan. Estudié Historia del arte, conservación de archivos fotográficos y música, pero es al fotografiar conciertos y artes escénicas cuando siento una felicidad más genuina. Las artes nos alimentan y con ellas ¡resistimos!