Edwyn Collins no necessita grans artificis per emocionar. No necessita pantalles gegants, ni discursos grandiloqüents, ni demostrar res a ningú. El passat dimarts 5 de maig a la sala La Nau va quedar clar que hi ha artistes que simplement pugen a l’escenari i converteixen un concert en alguna cosa molt més humana. Més real.

La parada barcelonina de la seva gira de comiat, “The Testimonial Tour 2026”, va reunir una bona entrada i un públic clarament veterà. La mitjana d’edat devia moure’s tranquil·lament entre els quaranta i cinquanta anys, tot i que la feien baixar els mateixos músics que obrien la nit. Perquè abans del gran Edwyn encara quedava espai per una mica de "joventut" escocesa amb ganes de soroll i guitarres.

Abans fins i tot que comencessin els teloners vaig acostar-me al marxandatge i vaig acabar comprant el vinil de Gorgeous George. Una obra majúscula. Me’l va vendre el mateix Will Collins, fill d’Edwyn. Li vaig preguntar, si després del concert hi hauria opció que el seu pare signés discos. Em va dir que no, que acabant marxaven directes cap a Madrid perquè la gira continuava. Però va agafar el vinil, va desaparèixer cap als camerinos i al cap d’una estona va tornar amb el disc signat. Un detall petit. O enorme. Depèn de com s’entengui la música.

Els primers a sortir van ser Glass Cheques. Potents, compactes i amb un so molt més gran del que et pots esperar d’un grup teloner. Guitarres contundents, actitud i una energia que contrastava amb el que vindria després, però que encaixava perfectament dins la nit. Es notava que no eren allà per complir expedient. Van deixar la sala ben calenta.

Després va ser el torn de Bayview, el grup de Will Collins, acompanyat a la bateria i guitarra per membres dels mateixos Glass Cheques. Van sonar frescos, directes i amb aquella herència indie britànica que inevitablement porta el cognom Collins enganxat a la pell.

I llavors sí. Les llums van baixar.

El nom d’EDWYN il·luminava el fons de l’escenari com si fos una mena d’homenatge permanent. Va aparèixer amb dificultats evidents de mobilitat, ajudat pel bastó, i va seure gairebé tota la primera part del concert. Però al cap de dues cançons ja era impossible fixar-se només en això. La veu continua allà. Potser més fràgil en alguns moments, però absolutament reconeixible. Humana. Elegant. Honesta.

Obrir amb “Falling & Laughing” i “Dying Day” ja era tota una declaració d’intencions. Tornar als inicis d’Orange Juice és recordar que Edwyn Collins va ajudar a dibuixar bona part del que després es coneixeria com a indie britànic. Aquelles melodies entre soul, pop i actitud DIY van influenciar bandes i escenes senceres molt abans que la paraula “indie” es convertís en una etiqueta de samarreta.

Durant el concert hi havia una sensació constant d’estar veient alguna cosa més important que un simple repertori de cançons. Segurament perquè la història d’Edwyn Collins pesa. El 2005 va patir dos ictus greus que gairebé acaben amb tot: mobilitat, parla i carrera musical. I, tot i això, vint anys després continua aquí. Somrient. Cantant. Resistint. Sense victimisme. Sense convertir el dolor en espectacle.

I això es notava entre la gent. Comentaris espontanis al meu voltant:
“Quin concertàs.”
“Quina llegenda.”
“La veu la manté molt bé després de tot el que ha passat.”

I era exactament això.

El concert va anar avançant entre peces d’Orange Juice i temes en solitari com “Make Me Feel Again”, “Knowledge”, “The Wheels of Love” o “What Presence”. Tot interpretat amb una banda impecable que entenia perfectament que aquella nit les cançons eren les protagonistes.

Un dels moments més emocionants va arribar amb “In Your Eyes”. Will Collins va sortir a cantar-la amb el seu pare i durant uns minuts la sala sencera va deixar de mirar el músic per mirar la persona. Hi havia orgull. Complicitat. I aquella mirada de pare que no necessita paraules. Va ser probablement el moment més tendre de tota la nit.

Cap al tram final, Edwyn es va aixecar. I allò va provocar una reacció immediata de la sala. Com si tothom entengués el que significava aquell gest. Van arribar “Rip It Up”, “Don’t Shilly Shally” i una enorme “A Girl Like You”, convertint La Nau en una celebració col·lectiva. No era nostàlgia barata. Era respecte.

Les últimes cançons encara van deixar espai per “Felicity” i una preciosa “Blue Boy” per tancar el cercle tornant, una vegada més, a Orange Juice.

I mentre la banda acabava de tocar “Blue Boy”, encara quedava l’última imatge de la nit. Edwyn Collins es va dirigir cap al públic, va aixecar diverses vegades el bastó assenyalant la sala mentre repetia “good night” . No semblava un simple comiat de concert. Semblava una manera de donar les gràcies.

La Nau va esclatar en aplaudiments, amb moltes mans aixecades a l’aire, gent cridant el seu nom i una sensació compartida de fascinació absoluta. No era només entusiasme pel concert. Era una barreja d’admiració i respecte cap a algú que ha passat per tot i continua dret davant del públic, encara cantant, encara emocionant.

I llavors, mentre els últims acords encara sonaven de fons, va marxar caminant ell sol cap als camerinos.

Pot semblar un detall petit, però després de tot el que ha hagut de superar durant aquests anys, aquella última caminada va acabar explicant millor que res qui és realment Edwyn Collins.

I ara mateix escric aquesta crònica mentre edito les fotografies del concert i sona el Gorgeous George signat que  em va signar l'Edwyn Collins.

Potser això és exactament el que fan les llegendes de veritat: convertir una nit qualsevol en un record que em quedarà durant anys.